Primer van ser múm. Els vaig veure per primer cop a la plaça del Rei, en un BAM de fa uns quants anys i em vaig enamorar a parts iguals de la seva música i de les seves cantans bessones Gyða i Kristín Anna. Poc després d’aquell concert, la Gyða va marxar del grup. El que no sabia, però, és que ja no hi cantava tampoc la Kristín Anna quan vaig anar-los a veure al Primavera Sound de l’any passat. Vaig esperar més d’una hora a primera fila per trobar-me que havien substituït les bessones per dues petardes que es van dedicar a fer el gi-li-po-lles tota l’estona, damunt l’escenari. Vaig agafar tal cabreig, que vaig pirar quan encara no havien acabat la primera cançó.
Després, Björk treu un disc totalment infumable. Declare Independence és de les pitjors cançons que he sentit mai en la meva vida. (No poso cap enllaç a la cançó, per si feu un clic accidentalment, que no us exploti el cap). De fet, del disc se’n salven The Dull Flame Of Desire i My Juvenile (on col·labora Anthony Hegarty i, per cert, em dona la sensació que se la menja amb patates), i potser algun tema més, com podria ser Pneumonia.
Ara li ha tocat el torn a Sigur Rós. Aquesta setmana han presentat el primer tema del que serà el seu nom àlbum. Un tema, que als fans ens ha deixat freds i decebuts. Potser esperàvem un nou Ny Batteri o un nou Glósoli, i ens hem trobat amb una versió sigurrosiana de la Batuka d’Operación Triunfo… En qualsevol cas, serem prudents fins a poder escoltar la resta del treball.
Ai la Bjork des de l’anada d’olla del Medula que no aixeca cap, la pobre! I si, l’Anthony es l’únic que li dona vidilla al disc!
Home, Sr. Arquòleg, el Vespertine pot ser bó o dolent, però era audíble…
Ara bé, no m’imagino pitjor tortura que estar lligat en una cadira i obligat a escoltar el Declare Independence un cop i un altre…
Pues te recomano que escoltis atentament aquest nou senzill, i que l’acompanyis del videoclip, que a banda de tota la polèmica, és francament bo.
Que una banda evolucioni té els seus pros i els seus contres, però si ho fa amb una direcció com aquesta, de moment, jo no em queixo pas. =)
Faré l’esforç, faré l’esforç…
… però he de reconeixer que em costa menys escoltar els nous treballs de gent que es mantenen ferms en el seu estil, com ara Coldplay, Explosions In The Sky o la Carmen de Mairena.